...i el futur...què?

Moltes gràcies chocolateaddict pel teu comentari :p estic contenta que el meu blog novato, sigui la tercera visita (i última?) que facis (he calculat el ranking..jeje). Realment aquest link és prou interessant, i l'adjunto aquí (pq la gent no llegeix els comentaris) http://ifreemarketing.blog.com/1609025/

avui, com un dimarts qualsevol ha estat patètic. Cada cop veig més que aquesta carrera no m'aporta res; he fet una pràctica a consonància amb la ràbia/fustració que portava...això si, escrita de forma "correcta" pq es veu que hi ha un Déu terrenal anomenat Segarra, i que si no l'adores i no li envies el curriculum a ell, per aspirar a ser com ell, no ets ningú. Si es que no somos nadie...
Boh! realment me'n alegro que aquest noi sigui tan crack, però sembla que tots haguem d'aspirar a ser algú prometedor, triunfador i competent. Competent fent feina i de mentalitat. I me'n estic cansant.
Demà hi ha la classe del Risto..que també és per flipar.

Després d'analizar els punts negatius del dia (la uni en general); tb ni han hagut de positius :) estar al matí amb el santa i veure trailers de por, que amb la llum de la habitació encara m'espantaven...som dèbils ves...i m'ha grabat moltes pelis :) jaja ja hem començat bé el dia. L'altre punt positiu ha estat entrar tard a la classe del Pere. La curta conversa apalancats al passadís m'ha agradat, ojalà sempre es respirés aquest ambient..gent molt maca també.

Així doncs, el dia no es preveu que acabi amb moltes sorpreses. Bé, un apunt pels de la colla, el santa vol fer un dinar o supar...o un dinar-berenar-supar (com les calçotades) aquest finde. Ja ens anem comunicant (pq la gent es pensa que jo sóc la centraleta...).

Tornant de la uni hem vist un castell de focs per l'autopista..no sabiem què es celebrava (ja que el nostre nucli comarcal no supera l'alt penedès, com a màxim); i després a la radio he sentit que precisament avui fa 4 anys de la invasió a Irak.

Realment neixer aquí o allà és una gran loteria, com estar malalt o trobar l'amor als 20 anys i per sempre (com entre altres coses). Però realment som concients de la sort que tenim?
No paro de pensar (ara) com es deu sentir una persona al haver d'abandonar la casa a la que viu, la familia, a qui estima...i marxar...o simplement veure com et maten els familiars, amics o estimats...
ostia tio, ha de ser duríssim. Potser només som conscients del que passa quan la putada/sort ens truca a la porta...però crec que si hi pensessim més sovint, tots seriem més humils.

...avui sobra competència i falta humilitat...


bona nit! :)